L’únic psicòleg que ha guanyat mai un Nobel d’economia, en Daniel Kahneman, va demostrar, en un treball conjunt amb Amos Tversky, que no som tan racionals com ens pensem en la gestió del risc i que en entorns d’incertesa solem calcular molt malament les probabilitats. Tots ens veiem afectats per l’existència d’amplis i demostrables angles cecs en la presa de grans decisions vitals, empresarials, econòmiques…

Que l’actual crisi estigui resultant molt dura per a les persones i les empreses no treu que ens hem de continuar repensant i redefinint. Ara, sotmesos  a l’existència d’uns angles cecs encara més amplis, resulta fàcil sucumbir a actituds reactives o deixar-se arrossegar per corrents enganyosos. L’ara no puc, o l’ara tenim altres prioritats tampoc no ens duran massa lluny. Pensem en les aus migratòries que recorren milers de quilòmetres sotmeses a tota mena d’inclemències. Potser hauran d’adequar-se a les circumstàncies desviant la seva ruta. Incansablement, però, sempre acabaran reprenent el rumb a l’indret desitjat. Ser flexible i alhora tenaç i fidel a uns principis és imprescindible si volem no només sobreviure, si pretenem encara assolir la nostra missió i el desplegament dels nostres valors.

Les empreses de l’Economia Social no estem gens exemptes dels embats de la història i patim totes aquestes turbulències com tothom. El grau d’esforç dels nostres equips per cada unitat de producció de béns i serveis és ara necessàriament més alt i més intens que fa un temps. La incertesa fa de les seves i ens va deixant enigmes pels racons foscos del dia a dia.

Amb tot, i aplicant molta creativitat, ens mantenim ferms en la convicció i el treball per un món en reconstrucció constant. No, no ens referim pas a una recreació post-covid que serveixi per viatjar enrere en el temps. No! Continuem treballant amb la missió de contribuir a la transformació social per al bé comú a través de l’empresa, de les persones que la conformen i les seves accions.

L’actual crisi està resultant terreny abonat per a l’empresa altament digitalitzada, especialment en la seva relació amb el client o l’usuari. Les empreses altament digitalitzades han augmentat encara més la distància respecte les altres per motius evidents. No sabíem que arribaria una pandèmia, però érem ben conscients de la importància estratègica de digitalitzar-nos. Els deures ben fets ens permeten adaptar-nos millor a entorns que canvien ara bruscament.

Però la necessària digitalització no ha estat, en el llistat dels deures pendents, ni l’ítem més rellevant ni allò que esdevindrà decisiu en un món que pugui esdevenir més just i sostenible. La prenem ara tan sols com un bon exemple de la importància de no deixar per a demà allò que sabem que és estratègic. Les empreses de l’Economia Social investiguem, practiquem i proposem realitats que, d’estendre’s i esdevenir estàndards empresarials, podrien formar part de la clau de volta en la construcció de marcs de confiança sostenibles: la necessària adequació de la governança de les empreses a la mesura de l’humà, amb democràcies altament participatives, la generació d’un elevat valor social en les activitats empresarials, la sostenibilitat en la gestió, amb un elevat respecte i compromís amb el medi ambient… i sobretot, la coherència entre la missió i els afectes de cada persona que forma una empresa i allò que aquesta du a terme en el seu dia a dia per al bé de cada usuari o de cada client.

Des de Grup Clade ens reconeixem en migració constant. En el context actual apuntalem encara més els canals de creativitat i ens permetem de ser encara més flexibles. En tot moment, però, mantenim la vista pendent d’unes brúixoles que apunten, nítidament i sense tremolar, un mateix destí. És hora, ara també i més que mai, de dominar l’art de la combinació entre les llums d’encreuament i les de carretera, no sigui que ens perdem.

Potser ja va essent l’hora d’assumir de debò allò de tan bàsic que fa dos mil cinc-cents anys ens va deixar Heràclit d’Efes, i és que de cap de les maneres podrem tornar-nos a banyar per segona vegada en un mateix riu. Aquells que enyoren una cosa tan incerta com l’anomenada “normalitat” no la retrobaran. Aquest concepte està renyit del tot amb la realitat fluida i canviant del món. Val més que treballem, des d’allò que som i allò que sabem fer, per a un l’equilibri social real, solidàriament, generant marcs de confiança i buscant àmplies bases de consens. Migrem en una ruta de llarga distància.

David Cos, president del Grup Clade